■ badar

Homòfon: vedar
Etimologia: del ll. vg. batare, íd., der. de bat, d’origen onomatopeic, d’on degué derivar *bataculum ‘escletxa, badall’ i d’aquí el verb bataculare ‘badallar’ 1a font: s. XIV, Llull
    verb
  1. intransitiu Estar més o menys oberta una cosa susceptible d’obrir-se o de descloure’s. Badar una maleta més de dos dits.
  2. intransitiu Presentar una fenedura o una clivella. Unes espardenyes que baden.
  3. transitiu
    1. Obrir al llarg, produir una fenedura. Badar el cap a algú d’un cop de roc.
    2. obrir 1 1. Bada un pam la porta del balcó, que entri la fresca.
    3. badar la boca (o els ulls) Descloure els llavis, les parpelles.
    4. no badar boca figuradament No dir res, romandre callat.
  4. pronominal Obrir-se, descloure’s. Badar-se una timba enmig del bosc. Badar-se una ferida. Badar-se una poncella.
  5. transitiu Guaitar.
  6. intransitiu Abstreure’s, encantar-se, mirant alguna cosa. Badar davant un aparador.
  7. intransitiu Tenir l’atenció distreta, no adonar-se del que convé, deixar escapar una avinentesa. No badeu en travessar el carrer. Vam badar i ja no vam trobar torrons.
  8. no val a badar Expressió per a advertir que cal obrar amb precaució, amb compte.