■ amb

Homòfon: em
Etimologia: de l’encreuament de l’ant. ab amb la var. am (alteració davant consonant), der. del ll. apud ‘prop, a casa de, en poder de’, que en ll. vg. suplantà cum ‘amb’ 1a font: 979
    preposició
  1. Expressa relacions circumstancials que denoten:
    1. Una situació comuna, l’acompanyament (de persones o de coses). Ésser a casa amb un company. Carn amb bolets.
    2. La concurrència a una acció. Dialogar amb el públic. Lluitar amb l’enemic.
    3. Acord. Prendre posició amb els uns i contra els altres.
    4. L’instrument, el mitjà. Pegar amb un bastó. Rentar-se les mans amb aigua i sabó. Demostrar amb proves.
    5. El vehicle. Anar amb auto.
    6. La manera. Escriure un mot amb ela geminada. Considerar un afer amb calma. Afirmar amb reserves.
    7. Contacte. Fregar una cosa amb una altra. Topar amb un roc.
    8. Simultaneïtat i causa alhora. Sortir formigues amb l’arribada del bon temps. Venir al·lèrgia amb la desclosa de les flors.
    9. Addició. Fer quatre amb el darrer arribat.
    10. Referència. Ésser just amb el proïsme.
    11. Possessió, contingut. Una casa amb tres habitacions. Un cistell amb prunes.
  2. amb això locució adverbial Mentrestant, simultàniament a alguna cosa. Amb això, arribà el capvespre.
  3. amb que locució conjuntiva Amb la condició que, només que. Vindria tot seguit amb que li proporcionéssiu un vehicle.
  4. amb tant locució adverbial antigament Amb això, aleshores. Amb tant, ens n’anàrem a València. Amb tant, eixírem de les tendes.