■ creure

Partició sil·làbica: creu_re
Etimologia: del ll. crēdĕre, íd. 1a font: c. 1200, Hom.
    verb
    1. transitiu Admetre (alguna cosa) com a certa. Jo crec que això és veritat.
    2. pronominal Creure’s una cosa. Ja li ho han dit, però no s’ho ha cregut. Això, no m’ho crec.
    3. creure de fluix (o de lleuger) Creure fàcilment, sense fonament.
    4. ésser de creure (o ésser cosa de creure) Ésser versemblant una cosa.
    5. fer creure (una cosa) Induir a creure-la, afirmar-la com a veritable sense ésser-ho.
    1. transitiu Tenir (algú) com a veraç en allò que diu. No el crec perquè és un mentider.
    2. intransitiu Tenir fe en la realitat, en l’eficàcia, en la probabilitat, d’una cosa. Creure en l’amistat.
    3. intransitiu Tenir fe en la veracitat d’algú, en la seva virtut. No creure en els demagogs. Creure en Déu.
    4. intransitiu per extensió Creure en la paraula d’algú.
  3. transitiu
    1. col·loquialment Obeir. Creure els pares, l’oncle, els mestres.
    2. usat absolutament Aquest nen no creu.
    1. transitiu Imaginar-se, pensar-se. Sempre creia sentir remors.
    2. transitiu Esperar o témer que passarà alguna cosa; pensar-se. Crec que vindran.
    3. pronominal especialment Em creia que estaves malalt.
    4. creure’s qui sap què Pensar-se ésser molt important.
  5. usat absolutament especialment Tenir fe religiosa. Els qui creuen i els qui no creuen.