■ resistir

Etimologia: del ll. resistir, íd. (v. assistir) 1a font: s. XIV, Metge
    verb
  1. intransitiu
    1. Oposar, un cos, una força a l’acció d’una força que tendeix a moure’l, a deformar-lo, etc. La resclosa ha resistit a l’embat de la riuada.
    2. Oposar-se, no cedir, no obeir, a la voluntat d’altri, a una impulsió, etc. Resistir als enemics. Resistir a la propaganda subversiva, a una temptació. Resistir al descoratjament.
  2. pronominal Oposar resistència. Em resisteixo a creure-ho. Ell vol convèncer-me, però jo m’hi resisteixo.
    1. transitiu Aguantar, suportar, sense cedir, sense flaquejar, etc. Costa molt de resistir un dolor com aquest. No sé com poden resistir les seves impertinències.
    2. usat absolutament No em pensava que resistís tant.