■ compondre

Compareu: composar
Etimologia: del ll. componĕre ‘aplegar; organitzar una obra; reparar; compensar un dany’, der. de ponĕre ‘posar’ 1a font: s. XIV, Llull
    verb
  1. transitiu Formar (un tot) reunint o combinant diversos elements, diverses parts o diversos ingredients. Compondre un medicament amb diverses substàncies.
    1. transitiu Fer (una obra intel·lectual, artística), executant-ne les diverses parts i combinant-les d’una manera harmònica. Compondre un tractat mèdic, un himne, una novel·la. Una obra ben composta, mal composta.
    2. usat absolutament especialment Produir una obra musical. Un músic que compon, però que no executa.
  3. transitiu i usat absolutament
    1. Disposar les diferents parts d’una obra. Té un bon estil, però compon malament.
    2. arts gràfiques Disposar els tipus necessaris i els espais corresponents per a formar els mots i les ratlles.
  4. transitiu pintura Ordenar, segons les lleis estètiques i els cànons de la proporcionalitat, tots els elements que formen (una obra pictòrica), de manera que mantinguin un efecte d’equilibri, de bellesa i de gràcia.
  5. pronominal
    1. Arranjar, algú, el seu aspecte físic amb artifici. Componguem-nos, que hem d’anar a passeig.
    2. compondre-s’ho (o compondre-se-les) Arranjar les coses de manera que reïxin.
  6. pronominal Entrar en acord amb algú fent algunes concessions. Compondre’s amb els enemics.
  7. transitiu Formar diversos elements reunits o combinats (un tot); constituir. Quatre línies componen un quadrilàter. Entre tots nosaltres podem compondre un equip.
  8. no compondre amb Ésser incongruent, no ésser comparable una cosa a una altra. El teu capteniment d’avui no compon amb la teva manera d’ésser.