■ callar

Etimologia: del ll. vg. *callare ‘abaixar (la veu)’ del gr. khaláō ‘amollo, abaixo’ 1a font: c. 1200, Hom.
    verb
  1. intransitiu
    1. No parlar, no dir res, guardar silenci. Aquell home no calla mai. Sempre callava per no ofendre.
    2. Parar d’emetre les seves veus els animals. Els ocells callaven.
    3. figuradament Callar els vents, la mar, el bosc.
    4. callar com un mort No dir absolutament res.
    5. callar i fer la seva Obrar calladament, vencent els obstacles i seguint la pròpia voluntat.
    6. fer callar (algú) Reduir-lo al silenci.
    7. fer callar (algú) figuradament En una discussió, deixar-lo sense arguments, convèncer-lo.
    8. qui calla consent (o hi consent) Frase amb què hom justifica una acció feta sense permís, però que tampoc no ha estat expressament prohibida.
  2. transitiu Servar silenci (sobre alguna cosa), deixar de dir (alguna cosa). Callar una veritat. Una equivocació tan gran no es pot callar.