Es mostren 88934 resultats

■ vinclar

vinclar

Etimologia: del ll. vĭnculare ‘lligar’, der. de vĭncŭlum ‘lligam’; del significat de ‘lligar’ es passà al de ‘torçar, doblegar, vinclar el cordó o una altra cosa per a lligar’ 1a font: s. XIV
    verb
  1. transitiu antigament Vincular.
    1. transitiu Corbar una cosa flexible. Vinclà una mica la vareta per fer-ne un arc.
    2. pronominal Les canyes es vinclen amb el vent.
  3. figuradament
    1. transitiu Res no podrà vinclar la seva voluntat.
    2. pronominal Vinclar-se davant els poderosos.

■ vinclar

verb transitiu antigament Vincular transitiu Corbar una cosa flexible Vinclà una mica la vareta per fer-ne un arc pronominal Les canyes es vinclen amb el vent figuradament transitiu Res no podrà vinclar la seva voluntat pronominal Vinclar-se davant els poderosos
Informació complementària
Traducció

■ vincle

vincle

Etimologia: del ll. vĭncŭlum ‘lligam’, i aquest, de vĭncīre ‘lligar’ 1a font: s. XIV, Muntaner
    masculí
  1. antigament Objecte per a estrènyer o unir dues coses; lligam.
  2. figuradament
    1. Lligam moral, unió, relació, sovint subjecció, que hi ha entre dues persones. Estrènyer els vincles d’amistat. Vincle matrimonial.
    2. dret civil Subjecció de béns, amb prohibició d’alienar-los, a una fundació determinada o a una forma de successió ordenada pel fundador del vincle.
    3. dret civil Conjunt de béns adscrits a una fundació.

■ vincle

masculí antigament Objecte per a estrènyer o unir dues coses lligam figuradament Lligam moral, unió, relació, sovint subjecció, que hi ha entre dues persones Estrènyer els vincles d’amistat Vincle matrimonial dret civil Subjecció de béns, amb prohibició d’alienar-los, a una fundació determinada o a una forma de successió ordenada pel fundador del vincle dret civil Conjunt de béns adscrits a una fundació
Traducció

■ vinculable

vinculable

Etimologia: de vincular 1a font: 1839, DLab.
adjectiu Susceptible d’ésser vinculat.

■ vinculable

adjectiu Susceptible d’ésser vinculat
Traducció

■ vinculació

vinculació

Partició sil·làbica: vin_cu_la_ci_ó
Etimologia: de vincular 1a font: 1839, DLab.
    femení
    1. Acció de vincular o de vincular-se;
    2. l’efecte.
  2. història del dret Cadascuna de les institucions jurídiques en les quals hom feia inalienable una massa de béns, sostreta així al comerç, i que restava en mans de determinades famílies, comunitats o institucions, gràcies a un ordre predeterminat i inalterable en les successions.

■ vinculació

femení Acció de vincular o de vincular-se l’efecte història del dret Cadascuna de les institucions jurídiques en les quals hom feia inalienable una massa de béns, sostreta així al comerç, i que restava en mans de determinades famílies, comunitats o institucions, gràcies a un ordre predeterminat i inalterable en les successions
Traducció

■ vinculant

vinculant

Etimologia: del ll. vinculans, -ntis, participi pres. de vinculare ‘lligar’
adjectiu Que vincula.

■ vinculant

adjectiu Que vincula
Traducció

■ vincular

vincular

Etimologia: del ll. vinculare ‘lligar’ 1a font: 1839, DLab.
    verb
  1. transitiu
    1. Lligar amb un vincle legal, moral, afectiu, etc. La història vincula els Països Catalans i Occitània.
    2. dret civil Gravar o subjectar béns o propietats a vincle, per tal de perpetuar-los segons llur finalitat o en la família determinada pel vinculador.
  2. pronominal Vincular-se als sectors conservadors del país.

■ vincular

verb transitiu Lligar amb un vincle legal, moral, afectiu, etc La història vincula els Països Catalans i Occitània dret civil Gravar o subjectar béns o propietats a vincle, per tal de perpetuar-los segons llur finalitat o en la família determinada pel vinculador pronominal Vincular-se als sectors conservadors del país
Informació complementària
Traducció

vindèlic | vindèlica

vindèlic

  1. adjectiu Relatiu o pertanyent als vindèlics.
  2. masculí i femení història Individu d’una població cèltica situada en l’antiguitat a les planures de Suàbia i Baviera.

vindèlic | vindèlica

adjectiu Relatiu o pertanyent als vindèlics masculí i femení història Individu d’una població cèltica situada en l’antiguitat a les planures de Suàbia i Baviera

■ vindicació

vindicació

Partició sil·làbica: vin_di_ca_ci_ó
Etimologia: del ll. vindicatio, -ōnis, íd. 1a font: 1803, DEst.
    femení
  1. Acció de vindicar.
  2. dret penal Circumstància atenuant reconeguda a la responsabilitat criminal en el cas d’haver delinquit pel fet de venjar una ofensa rebuda o reparar-ne el greuge.

■ vindicació

femení Acció de vindicar dret penal Circumstància atenuant reconeguda a la responsabilitat criminal en el cas d’haver delinquit pel fet de venjar una ofensa rebuda o reparar-ne el greuge
Traducció

■ vindicador | vindicadora

vindicador

Etimologia: del ll. vindicator, -ōris, íd.
adjectiu i masculí i femení Que vindica.

■ vindicador | vindicadora

adjectiu i masculí i femení Que vindica
Traducció

■ vindicar

vindicar

Etimologia: del ll. vindicare, íd. 1a font: 1803, DEst.
    verb transitiu
  1. Defensar algú, especialment per escrit, contra una imputació injusta o contra una injúria.
  2. Fer valer algú el seu dret a una cosa; reivindicar.

■ vindicar

verb transitiu Defensar algú, especialment per escrit, contra una imputació injusta o contra una injúria Fer valer algú el seu dret a una cosa reivindicar
Informació complementària
Traducció