■ omplir

Etimologia: del ll. ĭmplēre, íd., der. de l’inusitat plere, que es dona només en molts der., amb influx de la labialització de -mp- i segurament també del verb afí complēre ‘omplir del tot’ 1a font: s. XIV, Llull
    verb [p p omplert -a o omplit -ida]
    1. transitiu Fer ocupar per alguna cosa la capacitat d’un receptacle, d’un buit. Omplir un got de vi. Omplir amb cera els buits d’un objecte.
    2. pronominal Un safareig que tarda tres hores a omplir-se. Tota la casa s’ha omplert de fum.
    3. omplir el buc (o el ventre) Menjar i beure.
    4. omplir-se Engreixar-se.
  2. transitiu i pronominal per analogia Omplir-se de pols un moble. Omplir-se de taques.
  3. transitiu figuradament Aquesta feina m’omple tots els matins. Això omple les meves esperances, les meves aspiracions. Omplir algú de lloances, de vituperis. T’omplirà de cops, t’omplirà de carícies.