■ cloure

Partició sil·làbica: clou_re
Etimologia: del ll. claudĕre ‘tancar’ 1a font: s. XIV, Llull
    verb [p p clos closa]
  1. transitiu Fer que quelcom cobreixi l’obertura (d’alguna cosa) de manera que resti aïllada de l’exterior. Clou bé l’ampolla, que no s’esbravi la cervesa.
    1. transitiu Fer que (quelcom) tanqui alguna cosa. Cloure les parpelles, els llavis, les dents.
    2. cloure la mà (o el puny) per extensió Replegar els dits sobre el palmell de la mà.
    3. cloure’s una flor Replegar els pètals, tancar-se la corol·la.
    4. cloure una carta Plegar-la i segellar-la.
    1. pronominal Tancar-se. Cloure’s una ferida.
    2. cloure els ulls Tancar els ulls ajuntant les parpelles.
    3. cloure la boca Tancar la boca ajuntant els llavis.
    4. cloure la boca (a algú) figuradament Fer-lo callar.
    5. cloure l’ull figuradament Adormir-se.
  4. transitiu i usat absolutament Cobrir bé una obertura de manera que tanqui hermèticament. Aquest tap clou molt bé. El pany tanca bé, però la porta no clou.
  5. transitiu encloure 1. S’ha clos el dit a la porta.
  6. transitiu
    1. Terminar (una cosa). Cloure la sessió.
    2. Acordar definitivament. Jo no clouria res fins que ell no ho vegi.
    3. cloure un compte economia Sumar el dèbit i el crèdit d’un compte un cop saldat.
  7. intransitiu Haver posat totes les dents. El nostre cavall ja ha clos.