■ trist | trista

Etimologia: del ll. vg. tristus, -a, -um, variant del ll. cl. tristis, -e, íd. 1a font: s. XIII, Cerverí
  1. adjectiu
    1. Que està en un estat d’ànim en què no sent cap goig o alegria, mancat d’alegria. No cal que et posis trist per això: era una cosa que no tenia remei.
    2. Que deixa veure, que expressa, que produeix, aquell estat. Fer una cara trista. Un comiat trist. Una cambra trista.
    3. No gens alegre, sense gens d’animació. Un temps trist. Un carreró trist.
    4. Passat, viscut, fet, amb tristesa. Quina vellesa més trista, la meva!
    5. Deplorable. Va tenir una fi ben trista.
    6. Dolorós, enutjós. És trist de no poder ajudar-lo!
    7. història Qualificatiu que utilitzaven habitualment en firmar, als segles XV i XVI, les vídues reines, duquesses, comtesses, etc. La trista comtessa de Palamós. La trista reina de Nàpols.
  2. adjectiu [anteposat al substantiu]
    1. Insuficient, ineficaç. Allò era un trist consol.
    2. Un i no més, que és això i res més. No hi van anar ni una trista vegada. Jo, pobre de mi, soc un trist treballador.
  3. masculí ornitologia Ocell de l’ordre dels passeriformes, de la família dels sílvids (Cisticola juncidis), de color ocraci vermellós amb les parts inferiors pàl·lides i les superiors llistades de bru fosc.