■ enfilar

Etimologia: de fil 1a font: 1575, DPou.
    verb
    1. transitiu Fer passar un fil, un cordill, etc., pel forat d’alguna cosa, especialment d’una agulla de cosir.
    2. transitiu Travessar algunes coses amb un fil, un cordill, etc., que les ha de mantenir unides. Enfilava perles per fer un collaret.
    3. transitiu Traspassar algú o alguna cosa amb una arma o una eina punxeguda. Enfilar algú amb la baioneta. Enfilar tres pollastres amb l’ast.
    4. transitiu Lligar diverses coses disposant-les en fila. Enfila els gotims de raïms i els podrem penjar.
    5. transitiu figuradament Agafar tot dret un camí. Enfilarem el carrer Major. Enfileu la carretera i hi arribareu abans.
    6. transitiu Fer coincidir (dues o més coses) observant-les des d’un punt de vista situat en el mateix pla vertical que elles.
    7. intransitiu figuradament Enfilar pel camí. Enfilàvem costa amunt.
    8. cadascú per on l’enfila (o les enfila) Comentari amb què s’indica la diversitat de parers, de manera de veure les coses, que es troba sempre entre diferents persones.
    9. enfilar-la (o enfilar-les) Anar-se’n, dirigir-se de dret en un sentit determinat. Les enfilo cap a Barcelona.
    10. enfilar l’agulla figuradament Encetar un tema de conversació.
  2. pronominal
    1. Pujar valent-se alhora dels peus i de les mans. S’ha enfilat en un pi. S’enfilava penya amunt. Enfilar-se en un tamboret.
    2. Pujar, una planta, arrapant-se o entortolligant-se al tronc d’un arbre, un aspre, una paret, etc. El lligabosc s’enfilava pels troncs de les alzines.
    3. per extensió Pujar, especialment amb esforç. S’enfila pel pendent xiulant, com si no li costés.
    4. figuradament Amb baixeses i adulacions s’ha anat enfilant, i avui ja ocupa un càrrec dels més importants.
    5. figuradament Irritar-se molt, prendre un gran enuig. Quan discuteix, s’enfila, s’enfila, i ni ell mateix no sap el que es diu.