deure
Accessory
Partició sil·làbica: deu_re
Etimologia: del ll. dēbēre, íd., der. de habēre ‘tenir, posseir’, d’on, pròpiament, ‘tenir alguna cosa provinent d’algú al qual s’ha d’agrair’ 1a font: s. XII, Hom.
Etimologia: del ll. dēbēre, íd., der. de habēre ‘tenir, posseir’, d’on, pròpiament, ‘tenir alguna cosa provinent d’algú al qual s’ha d’agrair’ 1a font: s. XII, Hom.
Body
-
verb
transitiu
-
- Haver de donar o de pagar una quantitat a algú. Deu molts diners. Quant us dec?
- usat absolutament Deu a tothom.
- per extensió Em deuen els drets d’autor.
- figuradament Devem obediència als superiors. Fa temps que us dec una resposta.
- per extensió Haver d’atribuir un fet a algú o a alguna cosa. Deuen la victòria a la convicció amb què han lluitat. Et dec la vida. Caldes deu el nom a les aigües termals.
- obsolet Haver de fer alguna cosa per necessitat física o lògica, per obligació moral, per la força de les circumstàncies, etc.
-
- Ésser d’inferir, ésser probable o possible. Ja deuen ésser-hi: surt fum de la xemeneia. No en devia saber res.
- En frases interrogatives i dubitatives, indica incertesa sobre la resposta que cal donar. No sé pas quants devien ser. Qui deu ésser?
Vegeu també:
deure2