Es mostren 2 resultats

deure1

deure

Accessory
Partició sil·làbica: deu_re
Etimologia: del ll. dēbēre, íd., der. de habēre ‘tenir, posseir’, d’on, pròpiament, ‘tenir alguna cosa provinent d’algú al qual s’ha d’agrair’ 1a font: s. XII, Hom.
Body
    verb transitiu
    1. Haver de donar o de pagar una quantitat a algú. Deu molts diners. Quant us dec?
    2. usat absolutament Deu a tothom.
    3. per extensió Em deuen els drets d’autor.
    4. figuradament Devem obediència als superiors. Fa temps que us dec una resposta.
  1. per extensió Haver d’atribuir un fet a algú o a alguna cosa. Deuen la victòria a la convicció amb què han lluitat. Et dec la vida. Caldes deu el nom a les aigües termals.
  2. obsolet Haver de fer alguna cosa per necessitat física o lògica, per obligació moral, per la força de les circumstàncies, etc.
    1. Ésser d’inferir, ésser probable o possible. Ja deuen ésser-hi: surt fum de la xemeneia. No en devia saber res.
    2. En frases interrogatives i dubitatives, indica incertesa sobre la resposta que cal donar. No sé pas quants devien ser. Qui deu ésser?


  3. Vegeu també:
    deure2

deure1

deure2

deure

Accessory
Partició sil·làbica: deu_re
Etimologia: de deure1
Body
    masculí
  1. filosofia i religió Obligació moral.
  2. [generalment en pl] especialment Treballs escolars que els alumnes han de fer a casa.
  3. comptabilitat En un compte, columna esquerra, en què hom anota els increments del capital en funcionament (actiu) o les reduccions de les fonts de finançament (passiu), i les pèrdues del net (oposat a l’haver).


  4. Vegeu també:
    deure1

deure2