■ sonar1

Etimologia: del ll. sonare, íd. 1a font: s. XII, Hom.
    verb
  1. intransitiu
    1. Emetre un so o sons. La trompeta s’ha trencat i no sona. Ja sonen les campanes.
    2. Produir sons amb instruments músics. Tot el dia canta i sona.
    3. Tenir, una lletra, un so. La hac no sona.
    4. fer sonar (una lletra) Pronunciar-la. Feia sonar les erres finals.
  2. intransitiu
    1. Deixar-se sentir per l’oïda. Aquest acord no sona prou. Un instrument que sona bé. Aquest mot sona bé a l’orella.
    2. Ésser citat o esmentat. El seu nom sona entre els papables. Aquest assumpte no va sonar per res en la reunió.
    3. Despertar alguna cosa en algú un record, com si ja ho hagués sentit en alguna altra ocasió. Et sona, aquest nom? Aquesta música no em sona gens.
    4. per extensió Em sona aquesta cara.
    5. Causar una certa sensació. Tot això em sona molt estrany.
  3. transitiu Tocar (un instrument), fer que emeti sons. Anaven cantant i sonant instruments.
  4. transitiu Tocar una peça de música. Passava sonant tristes complantes.


    5. Vegeu també:
    sonar2