■ fins

Etimologia: del ll. fīne, ablatiu de fīnis ‘terme’, inicialment absolut (‘essent tal cosa el terme’), després significà ‘(amb això) com a límit’; amb la -s adverbial (cf. abans) 1a font: c. 1400
    1. preposició Introdueix la designació d’allò que és el terme on alguna cosa arriba sense ultrapassar-lo, sovint formant locucions prepositives amb altres preposicions que la segueixen, especialment amb a. Anirem fins allà. Hem d’arribar fins en aquella ermita. Des de Mataró fins a Barcelona. He llegit fins a la pàgina cinquanta. Fins al dia 30 inclusivament. Fins per Nadal. Ha plogut fins ara. No pararé fins a aconseguir-ho. Compta fins a cent. Van comprar fins a dos-cents cavalls.
    2. preposició En proposicions en què és expressada l’abstenció, la impossibilitat, etc., de fer alguna cosa, indica el moment en què hom passarà a fer-la, podrà fer-la, etc. No me n’aniré fins que no ho hàgim resolt tot. No els ho podrem trametre fins demà.
    3. preposició En expressions de comiat, indica el moment en què hom compta, espera, etc., retrobar-se amb la persona de la qual s’acomiada. Fins demà!
    4. fins que locució conjuntiva Introdueix proposicions temporals. Va treballar fins que es va fer fosc. No començarem fins que hi seran tots.
    1. adverbi Expressió ponderativa amb què hom presenta com una cosa excepcional, sorprenent, etc., allò que afirma. Estava tan enrabiat, que fins plorava. L’aplaudiren tots, fins els seus adversaris.
    2. fins i tot locució adverbial Fins. Fins i tot ballàrem. M’agrada fins i tot vestida de negre.