clamar

Accessory
Etimologia: del ll. clamare ‘cridar, exclamar’ 1a font: s. XII, Hom.
Body
    verb
  1. transitiu
    1. Demanar a crits (alguna cosa). El volien castigar durament i ell clamà pietat.
    2. figuradament La terra clama aigua. Un crim que clama venjança.
    3. Cridar, algú, (l’aviram o altres animals domèstics) perquè apareguin.
  2. intransitiu
    1. Llançar clams.
    2. clamar a Déu Ésser una acció d’una injustícia evident.
  3. pronominal Fer, posar, un clam.