■ succeir

Partició sil·làbica: suc_ce_ir
Etimologia: del ll. succedĕre, íd. 1a font: s. XIV, Llull
    verb
    1. intransitiu Entrar en lloc d’altri en un càrrec, una dignitat, un títol, possessió de béns, drets i obligacions, com a hereu o legatari, o per causa de venda, donació, etc. La marquesa succeí al marquès en la possessió del castell.
    2. transitiu La marquesa succeí el marquès en la possessió del castell.
  2. intransitiu Una cosa, venir després de l’altra en el temps o en l’espai. L’hivern succeeix a la tardor.
  3. intransitiu Esdevenir-se, ocórrer. Des d’aquell dia, han succeït moltes coses.