<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">riure</title><lbl type="homograph">1</lbl>
Accessory
Partició sil·làbica: riu_re
Etimologia: del ll. vg. rīdĕre, ll. cl. rīdēre, íd. 1a font: s. XIII
Etimologia: del ll. vg. rīdĕre, ll. cl. rīdēre, íd. 1a font: s. XIII
Body
-
verb
[imperf ind: reia, reies, reia, rèiem, rèieu, reien; p p rigut -uda o rist rista]
- intransitiu Fer el moviment peculiar dels músculs facials, principalment de la boca, acompanyat ordinàriament d’una sèrie d’espiracions i de vocalitzacions inarticulades, parcialment involuntàries, amb què hom sol expressar una alegria viva i sobtada o com a resposta a les pessigolles. L’home és l’únic animal que riu. Posar-se a riure. Riure sorollosament, de tot cor, com un boig. Rebentar-se, partir-se, de riure. Era un espectacle que feia morir de riure.
- intransitiu figuradament Tenir aspecte molt alegre o vivaç. Els ulls li reien.
-
intransitiu
- Ésser pres per un sentiment de viva alegria, de satisfacció, de derisió. Qui riu primer plora darrer. Ara t’ho prens rient, però ja vindrà dia que en ploraràs. Tots riuran a costa teva.
- No prendre’s seriosament una cosa. No riguis: el perill és imminent.
- de per riure locució adverbial No de debò.
- tot rient rient locució adverbial Tot deixant passar el temps distretament.
- intransitiu figuradament Tenir una cosa un aspecte tan delitós o favorable que mou a l’alegria, a satisfacció, etc. Riuen els camps a la primavera. L’ocasió li riu.
- transitiu Celebrar rient allò que diu o fa algú. Jo ric els seus acudits.
-
pronominal
- Burlar-se d’algú. Li agrada riure’s de la gent.
- Mostrar menyspreu, no fer cas d’alguna persona o cosa. Jo em ric de les seves amenaces: no em fan gens de por. Diu que es venjarà: riu-te’n.
- intransitiu irònicament Començar a rompre’s la tela, les sabates, etc., a conseqüència de l’ús excessiu o de la mala qualitat del material. M’he de canviar les sabates, que ja riuen: mira quin forat!
Vegeu també:
riure2