■ riure1

Partició sil·làbica: riu_re
Etimologia: del ll. vg. rīdĕre, ll. cl. rīdēre, íd. 1a font: s. XIII
    verb [imperf ind: reia, reies, reia, rèiem, rèieu, reien; p p rigut -uda o rist rista]
  1. intransitiu Fer el moviment peculiar dels músculs facials, principalment de la boca, acompanyat ordinàriament d’una sèrie d’espiracions i de vocalitzacions inarticulades, parcialment involuntàries, amb què hom sol expressar una alegria viva i sobtada o com a resposta a les pessigolles. L’home és l’únic animal que riu. Posar-se a riure. Riure sorollosament, de tot cor, com un boig. Rebentar-se, partir-se, de riure. Era un espectacle que feia morir de riure.
  2. intransitiu figuradament Tenir aspecte molt alegre o vivaç. Els ulls li reien.
  3. intransitiu
    1. Ésser pres per un sentiment de viva alegria, de satisfacció, de derisió. Qui riu primer plora darrer. Ara t’ho prens rient, però ja vindrà dia que en ploraràs. Tots riuran a costa teva.
    2. No prendre’s seriosament una cosa. No riguis: el perill és imminent.
    3. de per riure locució adverbial No de debò.
    4. tot rient rient locució adverbial Tot deixant passar el temps distretament.
  4. intransitiu figuradament Tenir una cosa un aspecte tan delitós o favorable que mou a l’alegria, a satisfacció, etc. Riuen els camps a la primavera. L’ocasió li riu.
  5. transitiu Celebrar rient allò que diu o fa algú. Jo ric els seus acudits.
  6. pronominal
    1. Burlar-se d’algú. Li agrada riure’s de la gent.
    2. Mostrar menyspreu, no fer cas d’alguna persona o cosa. Jo em ric de les seves amenaces: no em fan gens de por. Diu que es venjarà: riu-te’n.
  7. intransitiu irònicament Començar a rompre’s la tela, les sabates, etc., a conseqüència de l’ús excessiu o de la mala qualitat del material. M’he de canviar les sabates, que ja riuen: mira quin forat!



    8. Vegeu també:
    riure2