■ manar

Homòfon: menar
Etimologia: del ll. mandare ‘encarregar, confiar alguna cosa’ 1a font: s. XII, Hom.
    verb transitiu
    1. Imposar a algú (de fer alguna cosa). El mestre m’ha manat que ho fes. És molt desobedient: no fa mai el que li manen. Qui et manava de ficar-t’hi?
    2. per extensió La llei mana que...
    3. manar corts antigament Disposar, un monarca, la reunió de les corts.
    4. què mana? Fórmula de cortesia amb què hom respon a qui el crida.
    1. Exercir autoritat (sobre algú). L’amo mana els criats. Manava una brigada municipal.
    2. usat absolutament Uns manen i uns altres creuen. Qui paga, mana.
    3. al manar de locució prepositiva A les ordres de, a la disposició de.