■ figurar

Etimologia: del ll. figurare, íd. 1a font: s. XIX
    verb
  1. transitiu
    1. Representar una persona, una cosa, imitant-ne, pel dibuix, la pintura, etc., la figura externa, visible. El quadre figurava les faccions del rostre amb gran delicadesa.
    2. Representar un ésser immaterial, abstracte, sota una forma visible. Figurar la justícia per mitjà d’unes balances i una espasa.
    3. Ésser, una cosa, convencionalment, representació d’una altra. Les ratlles de creus vermelles figuren, en el mapa, les fronteres.
    4. Oferir l’aparença d’una cosa. L’escena figura un bosc tropical.
    5. Fingir, simular. Ell figurà una retirada.
  2. pronominal Afigurar-se.
  3. intransitiu
    1. Formar part d’un conjunt de persones o de coses, especialment per escrit (una llista, un llibre, etc.). El meu nom figura a la llista?
    2. Aparèixer en un afer, un acte, etc. En allò, ell no hi va figurar per res.
    3. Tenir autoritat, representació, fer-se veure molt, etc., en el món, en la societat. Una família que en aquell temps figurava molt.