■ esbandir

Compareu: aclarir, esclarir
Etimologia: probablement der. de bandir ‘bandejar’ 1a font: s. XV
    verb
    1. transitiu Treure, dissoldre, amb aigua clara el sabó d’alguna cosa ensabonada. Esbandir la roba, els plats. Esbandeix-li els cabells.
    2. pronominal Treure’s el sabó amb aigua clara, en rentar-se. Esbandir-se les mans. De seguida acabaré de banyar-me, només em falta esbandir-me.
    3. pronominal figuradament i col·loquialment Treure’s del damunt, desempallegar-se. No veig la manera d’esbandir-me aquesta feina tan molesta. Aquell individu és un pesat: esbandeix-te’l d’una vegada.
  2. pronominal Escampar-se, especialment els cabells deixats anar.