■ dubtar

Etimologia: del ll. dŭbĭtare, íd., der. de dŭbĭus ‘dubtós’, que ho és de duo ‘dos’, per la doble alternativa en què es troba el dubte 1a font: 1272, CTort.
    verb
    1. intransitiu Estar incert, insegur, indecís. Dubtes massa: per això et costa tant de fer res! Dubta de la seva pròpia existència. Au, no dubteu més: aneu a demanar-li-ho! Plourà, no en dubteu.
    2. transitiu Dubtà un moment qui podia ésser. Vindrà, no ho dubtis.
  2. intransitiu
    1. Desconfiar, especialment de la lleialtat, l’honradesa, etc., d’algú. Dubta de l’eficàcia dels vostres esforços. Dubten del caixer.
    2. Decantar-se més aviat a no creure alguna cosa. Dubto que sigui tan ric com dieu. Tots dubtaven que vinguessis.
  3. antigament
    1. transitiu Témer.
    2. pronominal Es dubtava que aquest jove seria covard.