■ bellugar

Etimologia: del ll. vg. *bullĭcare ‘borbollejar’, ‘posar-se en ebullició’, der. del ll. bullire ‘bullir’, amb alteració de la seva forma resultant bullegar o bulligar, encara avui dialectal 1a font: s. XV
    verb
    1. transitiu Fer moure una cosa, especialment una part del cos, desplaçant-la lleugerament. D’ençà d’aquella caiguda, no ha bellugat més la cama.
    2. pronominal Moure’s desplaçant-se lleugerament. Deu fer vent, perquè les fulles es belluguen.
    3. pronominal No estar quiet. La mainada sempre es belluga.
    4. belluga’t! Mou-te, ves de pressa.
    5. fer bellugar Fer que algú o alguna cosa es bellugui.
  2. pronominal figuradament Fer passos, diligències, etc., per aconseguir alguna cosa. Bellugar-se molt per obtenir una plaça vacant.
  3. intransitiu
    1. Fer moviments que desplacen lleugerament, no estar privat de moviment. Aquell peix és molt fresc: encara belluga.
    2. Ésser capaç de moure’s pel fet de no estar ben fixat. Té un queixal que li belluga.