■ acabar

Etimologia: del ll. vg. *accapare, creació pròpia del romànic primitiu peculiar de les terres hispàniques i gàl·liques, derivat del ll. vg. capu per caput 1a font: c. 1200, Hom.
    verb
    1. transitiu Portar a fi, donar fi (a una cosa començada), terminar. Acabar la carrera.
    2. transitiu Donar l’última mà (a una cosa), perfer. Acabar un vestit.
    3. transitiu Exhaurir (una cosa). Acabar les municions.
    4. pronominal Menjar o beure una cosa sense deixar-ne gens. S’ha acabat totes les sopes.
    1. intransitiu Arribar, algú o alguna cosa, a la seva fi. El ball ha acabat molt d’hora.
    2. intransitiu Tenir fi. La finca acaba ací.
    3. intransitiu Ésser terminat. Acabar, un mot, en vocal.
    4. pronominal Aquesta carretera s’acaba a Tavertet. S’ha acabat el sucre. Això s’acabarà en baralles.
  3. transitiu indústria tèxtil Sotmetre els teixits a les operacions d’acabament.
  4. acabar amb (algú de fer una cosa)
    1. Obtenir-ho d’ell. Al final acabaren amb el rei que els ho concediria.
    2. Convenir amb ell de fer-ho, posar-s’hi d’acord per fer-ho. He acabat amb en Pere d’anar-hi plegats.
  5. acabar de [seguit d’infinitiu]
    1. Estar a punt de, mancar poc per a. Som-hi, que ja acabem d’arribar-hi.
    2. Haver (fet, dit, etc.) adés. El tren acaba de partir. Pa acabat de fer.
  6. acabar-ne Aconseguir-ne, treure’n (un profit). No et disgustis, que no n’acabaràs res.
  7. acabar per [seguit d’infinitiu] Arribar finalment a fer una cosa. Si insisteixes una mica més, acabarà per confessar el que va fer.
  8. no acabar de No arribar a, no abastar a. No acabar de veure-ho clar. No acabem d’arribar-hi mai.
  9. no poder-se (o no saber-se) acabar (una cosa) No saber-se’n avenir. Que, a tu, no t’hagin volgut ajudar, no ens ho podem acabar.