■ vell2
| | vella

Homòfon: bell
Etimologia: del ll. vĕtŭlus, -a, -um (pronunciat veclus), dimin. i substitut en ll. vg. de vetus, -ĕris, íd. 1a font: 1260
    1. adjectiu De molta edat. La seva mare ja és vella: té més de setanta anys. Tornar-se vell. És més vell que Matusalem. Només té seixanta anys? Jo el feia més vell. Un cavall vell.
    2. masculí i femení Persona vella. Un vell, una vella.
    3. masculí i femení Persona de més edat dins una família, besavi, avi. M’ho va contar el vell Roqueta.
    4. masculí Membre d’un consell, una corporació, una junta, un senat, etc., on preval l’edat, ancià. Fou condemnada pel consell de vells de la ciutat.
    5. masculí i femení Ocell pare o mare, en un niu. No t’acostis al niu: hi ha la vella que cova.
    6. ésser més vell que anar a peu (o que la picor, o que escopir a terra, o que cagar ajupit) col·loquialment Ésser molt vell, molt antic.
    7. que ens hi hem de fer vells, aquí? col·loquialment Pregunta que hom fa en impacientar-se d’estar molta estona al mateix lloc.
    8. vell xaruc (o arrossinat) Persona molt vella i decaiguda.
  2. adjectiu Dit de la persona que sembla un vell per l’aspecte, el seny, etc. Ésser vell abans d’hora.
  3. vell marí zoologia Foca caputxina.
  4. adjectiu
    1. Antic, del temps passat, anterior a l’actual. Segons el vell costum.
    2. Dit del més antic de dos artistes que tenen el mateix nom (oposat a jove). Hans Holbein el Vell.
  5. adjectiu
    1. Que ha durat molt (per oposició a nou). Una casa vella. El vi vell. Una vella amistat.
    2. Que ha servit molt de temps, que ja no és tan bo com quan era nou. Un cotxe vell. Un vestit vell.
    3. de vell Que ven mercaderies de segona mà, usades. Llibreter de vell.
  6. vell catòlic cristianisme Vellcatòlic.
  7. vell creient cristianisme En l’Església Russa, nom donat a cadascun dels membres del Raskol (cisma que es produí en 1652-67).



    8. Vegeu també:
    vell1