■ escaure

Partició sil·làbica: es_cau_re
Etimologia: de caure 1a font: 1368
    verb
  1. intransitiu
    1. Anar bé, convenir, allò que hom fa amb la seva manera d’ésser, la seva posició social, la seva edat, etc. Tan alt i gros, ja no li escau gens de fer criaturades.
    2. Ésser adequat a algú o alguna cosa, contribuir a la seva bellesa, un vestit, un adorn, un color, etc. El vermell no li escau. Aquestes cortines no hi escauen gaire.
    3. no escau No s’accepta perquè no és procedent.
    4. si escau En el cas que sigui procedent.
  2. pronominal
    1. Trobar-se algú ocasionalment en un indret. El cop d’estat esclatà justament quan el rei s’esqueia ésser a París.
    2. Esdevenir-se una cosa en tal o tal ocasió, data, etc. La mort del pare s’escaigué el mateix dia que feia vuitanta anys.
    3. si s’escau Amb relació a un fet, si es produeix, si s’esdevé.