■ emparar

Etimologia: del ll. vg. anteparare ‘prevenir, protegir per endavant’, contret en an(t)parar, cat. ant. amparar, canviat en em- per influx del prefix conegut en-1 1a font: s. XII
    verb
    1. transitiu Protegir, ajudar algú contra el perill. Emparar els orfes.
    2. pronominal Protegir-se, aprofitar-se del poder o l’ajut d’algú o d’alguna cosa. Empareu-vos amb ell, i no gosarà atacar-vos ningú! Si plou, empareu-vos amb l’ombrel·la.
    3. Déu t’empari (o us empari) Expressió amb què hom dona comiat a un captaire sense fer-li almoina.
    1. transitiu Aguantar una persona o cosa impedint que caigui. Si ensopego, empara’m! L’armari es va decantar, i hauria caigut si jo no l’hagués emparat amb les mans.
    2. pronominal Agafar-se, recolzar-se en algú o alguna cosa per no caure. Vaig cuidar caure escales avall, però em vaig poder emparar amb la barana.
    1. transitiu antigament Embargar una cosa, apoderar-se’n en virtut d’autoritat.
    2. transitiu antigament Apoderar-se, prendre possessió d’una cosa sigui com sigui.
    3. pronominal L’enemic s’emparà del castell.
  4. antigament
    1. transitiu Prendre, algú, al seu càrrec (una acció, una tasca, etc.).
    2. transitiu Encarregar algú de fer una cosa.
    3. pronominal Encarregar-se, algú, de fer una cosa.