■ doblegar

Etimologia: del ll. dŭplĭcare ‘doblar; vinclar’ 1a font: s. XV, Curial
    verb
    1. transitiu Fer que una part d’un objecte s’apliqui sobre l’altra part o hi formi angle, sense trencar-se pel punt, l’angle, de convergència. Doblegar un full pel mig, de les puntes, etc. Doblegar un filferro.
    2. transitiu per extensió Doblegar les cames.
    3. pronominal Aquesta barreta, abans de doblegar-se es trencaria. Doblegar-se per la cintura.
  2. per analogia
    1. transitiu Fer anar, una càrrega excessiva, acotat o corbat.
    2. transitiu Els anys el van doblegant.
    3. transitiu figuradament Aclaparar. Els imposts ens dobleguen ben bé.
    4. pronominal Doblegar-se sota un sac de farina. Doblegar-se pel pes del temps.
  3. figuradament
    1. transitiu Obligar (algú) a fer allò que es resistia a fer, vèncer la indocilitat, etc. Si amb amenaces no en té prou, el doblegaré a garrotades!
    2. transitiu per extensió Aquesta feina, la doblegarem en un tres i no res!
    3. pronominal Ja es doblegarà, amb unes quantes amenaces!
    4. doblegar el coll (a una cosa) Resignar-s’hi, prendre-la amb conformitat.
  4. transitiu Ultrapassar, superar, una quantitat, especialment en l’edat. He doblegat els trenta.