■ caràcter

Etimologia: del ll. character, -ēris ‘ferro de marcar el bestiar; la mateixa marca; estil’, i aquest, del gr. karaktḗr ‘gravador; marca; tret distintiu’, der. del verb kharáttō ‘marcar, fer una incisió’ 1a font: s. XIV, Llull
    masculí
    1. Signe traçat, imprès o gravat al qual hom dona un significat. Caràcters cuneïformes. Escriure en caràcters aràbics, romans, grecs. Caràcters d’impremta.
    2. Signe màgic, cabalístic, talismà.
    3. bon (o mal) caràcter d’una lletra Dit del dibuix del signe gràfic ben (o mal) traçat.
    4. caràcter tipogràfic arts gràfiques Tipus.
    1. Tret distintiu, qualitat pròpia que distingeix una persona, un organisme, una cosa, d’altres.
    2. Suma d’aquests trets. Els caràcters generals d’una família. El caràcter d’un poble, d’una raça. Aquesta suposició té tots els caràcters de la veritat.
    3. Tret o trets dominants en la fisonomia moral d’una persona. Tenir bon caràcter, mal caràcter. Un caràcter irascible, orgullós.
    4. literatura Personatge creat per un dramaturg, un novel·lista, etc., considerat com a exemple típic d’un tret moral determinat.
    5. psicologia Conjunt de trets individuals adquirits sota la influència de les pressions ambientals i educacionals, expressats en formes peculiars de conducta.
  3. Individualitat, especialment marcada per l’excel·lència, la força o l’originalitat. El Romanticisme fou una època abundant en caràcters. És tot un caràcter. No tenir caràcter.
  4. informàtica Cada un dels signes d’un repertori acceptat per convenció que són clarament reconeguts i que contenen informació, tant si es presenten agrupats (generalment en seqüència) com aïllats.
  5. amb caràcter de locució prepositiva En qualitat de. Anà a Roma amb caràcter d’ambaixador.
  6. caràcter sacramental teologia Efecte que produeixen els sagraments del baptisme, la confirmació i l’orde, definit com un senyal espiritual i inesborrable que s’imprimeix en l’ànima i que no permet de repetir-los en la mateixa persona.