■ bufar

Etimologia: d’origen onomatopeic 1a font: s. XIV, Llull
    verb
  1. intransitiu
    1. Fer sortir de la boca l’aire vencent la resistència dels llavis closos. Bufar de cansament, de calor.
    2. Córrer el vent. Bufava la tramuntana.
    3. bufa! interjecció popularment Interjecció que denota sorpresa, contrarietat, etc.
  2. transitiu
    1. Adreçar hom el buf (sobre alguna cosa). Bufar una flama per apagar-la.
    2. per analogia Fer sortir aire d’un instrument apropiat. Bufar el foc amb una manxa.
  3. pronominal
    1. Fer bòfega, inflar-se esponjant-se un emblanquinat, la crosta del pa, una pasta, la roba, etc. El guix s’ha bufat a causa de la humitat.
    2. popularment Embriagar-se.
  4. transitiu jocs d’entreteniment En el joc de dames, prendre al contrari una peça amb què havia de matar i no ho ha fet.
  5. bufar a l’orella (d’algú) Advertir, recordar, suggerir, a algú alguna cosa.
  6. ésser (una cosa) bufar i fer ampolles Ésser del tot fàcil de fer.
  7. estar (algú, una cosa) que bufa Tenir un afer, una situació, etc., un caire dolent, haver arribat en un punt crucial, culminant, etc.