■ càntir

Homòfon: khanti
Etimologia: originàriament forma dialectal de cànter 1a font: 1803, DEst.
    masculí
    1. Atuell portàtil, més ample de dalt que del peu, amb una nansa a la part superior central i dos brocs, un per a omplir-lo (tot) i l’altre, més petit (galet), per a beure.
    2. Contingut del càntir. S’ha begut un càntir d’aigua.
    3. anar-se’n com el broc del càntir figuradament Tenir diarrea continuada.
    4. tant d’anar el càntir a la font, arriba que es trenca Refrany que adverteix del perill de posar-se repetidament en ocasió de prendre mal.
  2. metrologia Antiga mesura de capacitat per a líquids dividida en dotze porrons.