mais

Pronúncia:
    conjunció
  1. però, mes infr. C’est une bonne idée, mais elle n’est pas nouvelle, és una bona idea, però no és nova. Incroyable mais vrai, increïble però cert.
  2. [après négation] sinó, ans lit. Ça n’avait pas été un accident mais un crime, no havia estat un accident sinó un crim. Elles ne l’avaient pas refusé mais elles avaient montré des réticences, no ho havien rebutjat sinó que havien mostrat reticències.
  3. mais au contraire tot al contrari.
  4. mais bien sûr i tant que sí (o per descomptat).
  5. mais encore ? (i) què més?
  6. mais enfin però vejam (o a veure). Mais enfin, comment cela s’est-il passé ?, però a veure, com va anar allò? .
    1. d’una vegada. Mais enfin, arrêtez !, pareu (estigueu) d’una vegada!
    2. [après tout] però ben mirat (o però després de tot).
  7. mais non ! no, no (o que no, o no home, no, o i ca, o és clar que no)!
  8. mais oui ! és clar que sí (o sí, home, sí)!
  9. non seulement... mais aussi (ou mais encore) ... no tan sols... sinó també...
  10. non seulement... mais en outre... no tan sols... sinó que a més a més...
  11. adverbi
  12. antigament [plus] més, pus ant.
  13. n’en pouvoir mais antigament i literàriament no poder-hi fer res.
  14. masculí
  15. però. Que signifie ce mais ?, què vol dir aquest però?
  16. il n’y a pas de mais qui tienne no li valen peròs.
  17. interjecció
  18. [surprise] però. Eh mais ! c’est mon tour !, però ei!, em toca a mi!
  19. [défi, menace] ja veuràs! Je vais lui dire, ah mais !, li diré, ja veuràs!
  20. [indignation] però què és, això! Non mais ! pour qui me prends-tu !, però, per qui em prens!

© Carles Castellanos i Llorenç, Rafael Castellanos i Llorenç