languir

Pronúncia: lɑ̃giʀ
    verb intransitiu
  1. llanguir.
  2. [perdre ses forces, éprouver une souffrance] consumir-se pron, migrar-se pron, esllanguir-se pron, marfondre’s pron, florir-se pron fam.
  3. [perdre sa vitalité] decandir-se pron, candir-se pron, neulir-se pron.
  4. figuradament [manquer d’animation] esllanguir-se pron, decaure. La conversation languissait, la conversa s’anava esllanguint (anava decaient). L’intérêt ne doit pas languir, l’interès no ha de decaure.
  5. faire languir qqn fer migrar (o fer consumir) algú (o fer glatir, o fer gruar).
  6. languir d’amour pour qqn sospirar (d’amor) per algú (o glatir per algú).
  7. languir dans caure (o consumir-se, o migrar-se) en.
  8. languir de migrar-se (o consumir-se, o frisar) per.
  9. languir d’ennui florir-se (o morir-se) d’avorriment.
    10. verb pronominal
  10. regionalisme migrar-se, consumir-se, ensopir-se, florir-se fam, avorrir-se.
  11. se languir de qqn enyorar (o glatir per) algú.

© Carles Castellanos i Llorenç, Rafael Castellanos i Llorenç