Pronúncia: kute
-
verb intransitiu
- [valoir] costar, valer. Combien ça (ou qu’est-ce que cela) coûte?, quant costa (o quant val) això?
- [être pénible] costar, ésser (fer-se) difícil. Ça ne coûte rien d’essayer, no costa res d’intentar-ho.
- ça coûte ! popularment sí que és car (això)!
- ça coûtera ce que ça coûtera familiarment és igual el que costi (o no s’ha de mirar el preu, o no s’ha d’escatimar res).
- coûte que coûte costi el que costi (o tant sí com no, o de totes passades, o a tot preu).
- coûter chaud popularment costar un ull de la cara fam (o un ronyó fam, o un colló vulg, o valer un ou pop) [costar molt, ser car].
-
coûter cher
ésser car -a (o costar molts diners, o costar car -a).
• figuradament [avoir des conséquences fâcheuses] costar car -a. - coûter les yeux de la tête (ou la peau des fesses, ou du cul) figuradament i familiarment costar un ull de la cara (o un ronyó).
- il n’y a que le premier pas qui coûte sempre costa començar (o els començaments sempre són difícils). verb transitiu
- figuradament [demander] costar. Vous ne savez pas les efforts que ce travail m’a coûtés, no sabeu pas els esforços que m’ha costat aquesta feina.
- [causer la perte de qqch] costar. Cette affaire lui a coûté la tranquillité, aquell afer li va costar la tranquil·litat.
- coûter la vie à qqn costar la vida a algú.
- en coûter costar. Il saura ce qu’il en coûte, ja sabrà el que costa (o ja sabrà quin pa s’hi dona).
- en coûter la vie costar la vida. Il vous en coûtera la vie, us (o li) costarà la vida.
© Carles Castellanos i Llorenç, Rafael Castellanos i Llorenç