Pronúncia: kɔmœ̃ -yn
-
adjectiu
- pròpiament gramàtica i dret comú -una. Avoir des intérêts communs, tenir interessos comuns. Nom commun, nom comú. Le bien commun, el bé comú.
- [qui se fait ensemble] comú -una, conjunt -a. Le marché commun, el Mercat Comú. Mener une action commune, portar una acció conjunta.
- [qui n’est pas distingué] ordinari -ària, comú -una. Elle avait des manières très communes, tenia unes maneres molt ordinàries.
- d’un commun accord de comú acord.
- faire cause commune avec qqn fer causa comuna amb algú.
- la maison commune infreqüent la casa (o la sala) del comú (o la casa de la vila) [edifici de l’Ajuntament].
- la salle commune [d’une maison] la sala d’estar. masculí
- antigament comú. Le commun des mortels, el comú dels mortals la majoria.
- antigament la gent, el comú de la gent, el poble, el poble baix, el poble senzill, la plebs.
- cristianisme comú [ritu general]. Le commun des martyrs, el comú dels màrtirs.
- en commun en comú. Vivre en commun, viure en comú. Avoir des propriétés en commun, tenir propietats en comú.
- hors du commun extraordinari -ària (o descomunal, o fora del comú). Une œuvre hors du commun, una obra extraordinària. plural
- dependències f comunes [cuines, quadres, garatges]. Il faut réparer les communs du château, cal reparar les dependències comunes del castell.
© Carles Castellanos i Llorenç, Rafael Castellanos i Llorenç