Pronúncia: aʀive
-
verb intransitiu
- arribar. Nous arriverons à Perpignan à midi, arribarem a Perpinyà al migdia. Cet enfant m’arrive déjà à l’épaule, aquest nen ja m’arriba a l’espatlla.
- venir. J’arrive!, ara vinc!
- [se passer] esdevenir-se pron, ocórrer, passar, succeir, arribar. Qu’est-ce qui t’arrive?, què et passa? Ce sont des choses qui arrivent, són coses que passen. Cela peut arriver à tout le monde, això (li) pot passar a tothom.
-
arriver à
- [+ nom] arribar a. Arriver à un certain âge, arribar a una certa edat.
- [+ nom] [atteindre] aconseguir. Arriver à ses fins, aconseguir els seus fins.
- [+ inf] aconseguir. Il n’y arrive pas, no ho aconsegueix (no se’n surt, no dona l’abast).
- arriver à bon port figuradament arribar a (bon) port (o arribar bé al lloc de destinació).
-
figuradament
- arriver comme un chien dans un jeu de quilles arribar en un mal moment.
- arriver comme les carabiniers arribar a misses dites.
- en arriver à [une conclusion] arribar a.
- j’y arrive [à un sujet] ara en parlaré.
- ne pas arriver à la cheville (ou à la ceinture) de qqn figuradament no arribar a la sola de la sabata d’algú (o ésser-li inferior). verb impersonal
- arribar. Il est arrivé une lettre, ha arribat una carta. Il arrive un moment où il faut choisir, arriba un moment que s’ha d’escollir.
- arriver à qqn de... passar-li a algú que... Il lui arrive souvent de se tromper, sovint li passa que s’equivoca (se sol equivocar).
- quoi qu’il arrive passi el que passi (o arribi el que arribi, o en qualsevol circumstància).
© Carles Castellanos i Llorenç, Rafael Castellanos i Llorenç