■ zinc

Etimologia: del fr. zinc, íd., i aquest, de l’al. Zink, íd., d’origen incert, probablement lligat amb Zinke ‘pua, punta’ a causa de la forma de pues que agafa en les parets del forn de foneria la destil·lació del metall; el mot sembla remuntar-se a la mateixa arrel indoeuropea de Zahn ‘dent’, *(e)dont- (cf. gr. odoús, odóntos, ll. dens, dentis ‘dent’) 1a font: 1839, DLab.
    masculí química inorgànica
  1. [símbol Zn] metal·lúrgia Element químic de nombre atòmic 30 pertanyent al grup IIB de la taula periòdica. Té un pes atòmic de 65,38.
  2. clorur de zinc [ZnCl2] Sòlid cristal·lí deliqüescent i metzinós, obtingut per acció de l’àcid clorhídric sobre el zinc o l’òxid de zinc.
  3. òxid de zinc [ZnO] Pólvores blanques amorfes, obtingudes per oxidació del zinc en fase de vapor.
  4. sulfat de zinc [ZnSO4·7H2O] Cristalls incolors, obtinguts a partir del sulfur de zinc natural.