■ triomfar

Partició sil·làbica: tri_om_far
Etimologia: del ll. triumphare, íd. 1a font: s. XV
    verb intransitiu
  1. història En l’antiguitat romana, obtenir, rebre, els honors del triomf.
    1. Obtenir una victòria, prevaler. En aquella batalla els nadius triomfaren sobre l’enemic. Han triomfat els de l’altre bàndol.
    2. figuradament Reeixir completament en una empresa. L’actriu triomfà a Barcelona. Triomfar en la vida.