■ tornaveu

Partició sil·làbica: tor_na_veu
Etimologia: de tornar i veu 1a font: 1803, DEst.
    masculí
    1. Dispositiu en forma de dosser, de volta, de campana, etc., que, reflectint la veu del qui parla, permet de sentir-lo millor, de més lluny. El tornaveu d’una trona. El tornaveu de l’apuntador d’un teatre.
    2. Posts recobertes de plom o d’altres materials, col·locades obliquament i en sentit horitzontal a les finestres de certs campanars, les quals, a més de reflectir el so cap avall, serveixen per a escopir la pluja cap enfora.
    1. Eco.
    2. figuradament Persona que repeteix o transmet el que un altre diu.