■ tercer
| | tercera

Etimologia: del ll. tertiarius, -a, -um, íd., der. de tertius, -a, -um, íd. 1a font: s. XII, Hom.
    1. adjectiu i masculí i femení [símbol 3r 3a] Que, en una sèrie, en té dos davant seu, el que fa tres. Ell és el tercer de la classe.
    2. tercera instància dret català Procediment admès a Catalunya quan hi havia disconformitat entre dues sentències de primera i segona instància.
    3. tercer opositor (o simplement tercer) dret processal Persona que, sense ésser part en un litigi, pretén que la sentència perjudica els seus drets i s’hi oposa per un recurs de terceria.
  2. adjectiu
    1. Dit de cadascuna de les parts d’una quantitat o d’un tot dividits en tres parts iguals. En van morir les dues terceres parts.
    2. tercer estat història Nom donat, en l’estructura estamental de l’antic règim, al grup social que formava el conjunt de les forces productives, integrat per la burgesia, les classes populars urbanes i els camperols lliures.
    3. tercer orde catolicisme Associació pietosa que depèn d’un orde religiós, els membres de la qual s’esforcen a assolir la perfecció cristiana seguint una regla adaptada a la vida secular.
  3. masculí i femení Mitjancer entre dos. Fer de tercer.
  4. masculí
    1. El qui no és cap de les dues persones que intervenen en un afer, etc. Això seria fer mal a un tercer.
    2. dret processal Tercer opositor.
    3. antigament Encarregat de recollir en custòdia els delmes fins que eren lliurats als participants.
    4. assegurança a tercers assegurances Dins l’assegurança d’automòbils, assegurança que es fa càrrec de la responsabilitat per danys causats a terceres persones a causa de la circulació.
    5. tercer en discòrdia dret Persona nomenada entre àrbitres o perits perquè decideixi en discòrdia de llurs dictàmens.
  5. femení música
    1. Tercer grau de l’escala.
    2. Interval que es troba a la distància de tres graus en l’escala diatònica.