■ suficient

Partició sil·làbica: su_fi_ci_ent
Etimologia: del ll. sufficiens, -ntis, íd., part. pres. de sufficĕre ‘ser suficient’, der. de facĕre ‘fer’ 1a font: s. XIII, Desclot
  1. adjectiu Que basta, que és en la quantitat, la intensitat, la proporció, etc., que cal. Tres homes són suficients: no en necessitarem més.
    1. adjectiu Que revela suficiència o excessiva confiança en si mateix. Era un home antipàtic, suficient i ple de vanitat.
    2. masculí ensenyament Nota d’examen o d’avaluació en què és reconeguda la simple suficiència de l’examinand; aprovat.