■ sense

Etimologia: variant de sens, per un fenomen de fonètica sintàctica (sens enteniment) i falsa interpretació sil·làbica (sense’nteniment) 1a font: s. XIV, Eiximenis
    preposició
    1. [amb complement nominal o pronominal] Amb exclusió de, mancat de, privat de. Una carta correcta, sense cap falta. Un pobre nen sense pare ni mare. Un càntir sense nansa.
    2. el·lípticament Vols el cafè amb sucre o sense?
    3. no sense Amb molt de. El salvà del foc no sense un perill greu.
    1. [amb complement verbal] No fent el que indica el verb. Ha entrat sense trucar.
    2. sense que Encara que no. Ja ho sabrem fer sense que tu ens ajudis.