■ satisfacció

Partició sil·làbica: sa_tis_fac_ci_ó
Etimologia: del ll. satisfactio, -ōnis, íd. 1a font: s. XIV, Llull
    femení
    1. Acció de satisfer. La satisfacció d’un desig.
    2. Estat del qui està satisfet. Un motiu de satisfacció. Van trobar la manera de fer-ho a satisfacció de tothom.
    1. Acte pel qual hom obté la reparació d’un greuge, d’una ofensa. Obtenir satisfacció plena.
    2. dret Reparació d’una acció injusta o punible complint les obligacions que pesen sobre el deutor. Demanar, exigir, una satisfacció.
    3. per extensió teologia Reparació feta a Déu de la pena merescuda pel pecat.
    4. per extensió teologia Conjunt de pregàries i obres de pietat que el confessor imposa al penitent com a condició de l’absolució, i que hom anomena generalment penitència.