■ respondre

Etimologia: del ll. respondēre, íd. 1a font: s. XII, Hom.
    verb
  1. transitiu
    1. Contestar quelcom per a satisfer una pregunta, una qüestió, una acusació, etc. M’ho han preguntat i no sé què respondre. No respongué cap paraula.
    2. usat absolutament Hi ha qüestions a les quals hom no sap com respondre.
    3. usat absolutament Expressar d’alguna manera que hom ha rebut una crida, una trucada, un pic. El crido i no em respon.
    4. figuradament La policia els intimà a sortir, però els respongueren a trets.
    5. Cantar o recitar una persona la tornada d’uns goigs, d’una cançó, etc., la conclusió d’una oració, etc. Tothom respon: Amén.
  2. intransitiu
    1. Mostrar-se, amb relació a algú o a alguna cosa, tal com era d’esperar. Han fet molta propaganda, però el públic no ha respost. El vaixell no respon bé al timó. La mà no em respon.
    2. Estar en relació de conformitat. L’efecte obtingut no respon als esforços esmerçats.
    3. Correspondre. Són paraules que no responen al pensament. El mot català “ull” respon a l’acusatiu llatí “oculum”.
  3. respondre de (una persona o una cosa) Garantir, fer-se’n garant. Ell ho farà bé: jo en responc. Jo us responc de la seva honradesa.