■ renunciar

Partició sil·làbica: re_nun_ci_ar
Etimologia: del ll. renuntiare, íd. 1a font: 1272, CTort.
    verb
  1. transitiu Cedir algú per pròpia voluntat (allò que li pertany, a què té dret). Renunciar una herència, una promoció, un títol.
  2. intransitiu
    1. Abandonar definitivament, cessar de pretendre, deixar de fer quelcom que hom podia fer, o tenia dret a fer. Renunciar al món. Renunciar al teatre.
    2. renunciar a si mateix Deseixir-se de tot amor propi, privar-se de fer la pròpia voluntat.
  3. intransitiu jocs d’entreteniment En certs jocs de cartes no servir d’un coll, tot i tenir-ne.