■ putatiu
| | putativa

Partició sil·làbica: pu_ta_tiu
Etimologia: del ll. putativus, -a, -um, íd. 1a font: 1618
    adjectiu
    1. Reputat o tingut pel que no és en realitat. Delicte putatiu. Títol putatiu.
    2. especialment Dit del pare, del germà, etc., que no ho és o del qual existeixen dubtes que ho sigui.
  2. hereu putatiu dret civil El qui de bona fe creu ésser hereu perquè posseeix un testament a favor, malgrat que legalment no ho sigui pel fet d’existir un altre testament més recent a favor d’una altra persona.
  3. matrimoni putatiu dret canònic Dit del matrimoni invàlid celebrat, almenys per un dels dos contraents, de bona fe i fins que no se’n conegui la nul·litat.