■ prefecte
| | prefecta

Etimologia: del ll. praefectus, -a, -um, participi de praeficĕre íd. posar al davant’, der. de facĕre ‘fer’ 1a font: 1653, DTo.
    1. masculí història A la Roma antiga, nom donat a alguns oficials que acomplien funcions jurisdiccionals per manament o delegació dels magistrats superiors.
    2. masculí i femení dret administratiu A França, administrador i representant del govern a cadascun dels departaments.
    3. masculí història A Catalunya, cap de cadascun dels departaments creats per l’administració napoleònica, arran de la incorporació del Principat a França el 1812.
    4. prefecte apostòlic dret canònic Bisbe o sacerdot delegat per la congregació de Propaganda Fide perquè governi els afers eclesiàstics d’un territori de missió on no hi ha encara organitzada una jerarquia ordinària.
    5. prefecte de la sagrada congregació dret canònic Cadascun dels cardenals delegats pel papa per presidir les diverses congregacions romanes.
    6. prefecte dels sagrats palaus apòstolics catolicisme Funcionari públic encarregat de la superintendència administrativa del Vaticà.
  2. masculí i femení catolicisme
    1. En alguns col·legis religiosos, seminaris, etc., l’encarregat de la formació dels joves i de vetllar per la disciplina.
    2. prefecte d’estudis ensenyament En alguns centres d’ensenyament, principalment eclesiàstics, l’encarregat de programar i vigilar el desenvolupament normal dels cursos i de les classes.