■ posseir

Partició sil·làbica: pos_se_ir
Etimologia: del ll. possĭdēre, íd., comp. de potis ‘que pot, poderós’, substantivat, ‘amo, senyor’, i sedēre ‘seure’ 1a font: s. XIV, Llull
    verb
  1. transitiu
    1. Tenir alguna cosa com a pròpia gaudint-ne de l’ús o del fruit. Posseeixen una finca a l’Empordà. El Regne Unit posseí Menorca al segle XVIII. Posseeix la capacitat de convèncer tothom.
    2. dret civil Gaudir d’una cosa o d’un dret per a disposar-ne.
  2. transitiu [usat sobretot en passiva] Disposar de la voluntat i les facultats d’altri, influir poderosament en el seu capteniment. Posseït pel diable, per una passió.
  3. pronominal Saber-se dominar a si mateix, refrenar els propis impulsos. Estava a punt de cometre un disbarat però finalment va posseir-se.
  4. transitiu figuradament Tenir tracte sexual amb algú. La va posseir aquella nit.
  5. transitiu figuradament Conèixer a fons una matèria, un ofici, una llengua.