■ polir

Etimologia: del ll. polīre, ‘allisar, aplanar; polir’ 1a font: s. XIV, Llull
    verb
  1. transitiu
    1. Fer llisa i lluent una cosa. Polir un llistó, una rebava.
    2. oficis manuals i tecnologia Sotmetre una cosa a l’acció de poliment.
    3. màquina de polir Màquina polidora.
  2. transitiu
    1. figuradament Donar a una cosa tota la correcció, la perfecció, possibles, revisant-la acuradament, donant-li una última mà. Polir una obra literària.
    2. Llevar la rusticitat a algú, instruir-lo en el tracte civil, cortès. En aquella escola el van polir.
  3. figuradament i col·loquialment
    1. transitiu Robar. Al cafè em van polir el paraigua.
    2. pronominal Vendre’s una cosa. En poc temps es va polir totes les propietats.
    3. pronominal Gastar, malgastar. Amb qui te’ls has polits, els diners?