■ perfeccionisme

Partició sil·làbica: per_fec_ci_o_nis_me
Etimologia: de perfecció
    masculí
  1. Doctrina segons la qual hom pot atènyer en aquesta vida la perfecció moral i religiosa.
  2. cristianisme Creença d’haver obtingut la perfecció moral i la impecabilitat.
    1. Tendència exagerada a assolir la perfecció en les obres, les accions, etc., que hom fa. El seu perfeccionisme es fa insuportable. Afany de perfeccionisme.
    2. psicologia Terme indicatiu de tendències neuròtiques que solen impedir l’acompliment de coses fàcils, perquè l’autocrítica i el narcisisme excessius condicionen l’actuació en un pla ideal.